“Els que fan bullying
no son conscients
de la gravetat del problema”

“Els que fan bullying
no son conscients
de la gravetat del problema”

Una paraula que per la gent que el pateix desperta milers de sensacions, i per la gent que el fa no en són conscients de la gravetat de les seves pròpies accions.

Molta gent es pensa que el bullying són acosaments molt forts, i això fa que moltes vegades no s’adonin del mal que poden causar el conjunt de petites accions, mirades, paraules, gestos… El malestar que pot produir sentir que estàs sol, sentir-te petit, que no vals res, estar a la primària i sentir que vols morir-te, que res te sentit… irònicament ens sorprenem quan llegim que gent de la nostre edat, o adolescents, o nens s’han suïcidat, la gent jutja que el nen era “rar” o “estava malalt”, però que no tothom arribi al punt del suïcidi no minimitza la gravetat de la situació.

Podríem entrar en el judici de la repartició de les culpes, en el qual la gent podria pensar: l’agressor. I si, l’agressor te una part de la culpa, tot i que el temps fa que et conscienciïs que “l’agressor” a vegades també és víctima. El veiem com el fort, el gran ésser superior, però ens oblidem de plantejar-nos què el fa millor? D’on li ve la necessitat de trepitjar a algú per sentir-se fort? I algú que necessita fer això el fa ser algú admirable? O simplement necessita de la por dels altres per ser acceptat? És una situació fàcil? O també li porta problemes a la llarga? Ja que després quan necessita ajuda d’algú es troba sol, i aquells a qui han trepitjat a vegades són els únics disposats a donar-lis la mà.

Però no ens oblidem com dèiem, de la repartició de les culpes, i doncs: Si a mi un insult me’l diu un amic, em fa el mateix mal que si m’ho diu algú altre? I si m’ho diu un desconegut el qual ni conec ni he vist mai ni tinc relació ni tornaré a veure? Jo amb el temps m’he adonat que el problema del dolor que ens provoca la major part dels insults, i de la sensació de soledat, és tot aquell conjunt de coses que hi associem.

Per exemple, a mi durant molt de temps m’havien pogut dir gorda, i la veritat és que quan ets petita arribar a distingir quan estàs gordo i quan no és una mica relatiu, ja que ho associes al que et diuen els altres. Però a vegades arriba el punt en el que tu diu algú a qui tu consideres “bo, guai” o algú amb qui vols fer-te amic, o el noi que t’agrada, i aleshores comences a creure que el que et diuen és real.

També podríem repartir la culpa, a tota la gent que veu dia a dia petites accions contra una persona d’aparència dèbil i ho tolerant sense dir res, uns per por, altres per què els hi sembla graciós…

-Per altra banda, un dels meus errors va ser que em feia tanta vergonya explicar la situació que vivia diàriament per por a que la gent s’avergonyis de mi o ve s’animessin a fer-me també bullying. Per això vaig anar aguantant molts anys fins que un dia els meus pares van veure amb els seus propis ulls una situació i allà se’n van adonar. I si retrocedís en el temps, hauria demanat ajuda abans, o almenys enlloc de plorar enfront la situació m’animaria a anteposar-me a mi, o bé trencant amb les “idealitzacions” de l’agressor, o bé enlloc d’amargar-me i patir por en silenci, enfrontar-me de cara a la situació, suposo que no era conscient de que marcar els límits de fins on vull tolerar estava a les meves mans, ja sigui avisant a casa, a professors o bé a la policia en casos extrems, perquè és cert que fa por delatar i ser “xivato”, però no fa por anar cada dia al lloc amb por de què et faran? De si t’insultaràn 3 cops? De si et pegaran?

-La veritat és que hauria agraït que la gent que veia la situació enlloc d’animar a que em seguissin ferint frenessin la situació, sobretot perquè la vida dóna moltes voltes, i curiosament, el que avui t’insulta el dia de demà t’està rient totes les gràcies, o bé es queda sol perquè la gent s’acaba cansant d’actituds dictatorials (com va passar a les 2 persones que més dominants eren).

El temps acaba posant totes les coses al seu lloc, i de tota la vivència amb el que t’acabes quedant no és tant amb el que et deien o et feien, sinó amb el mal psíquic que això et causa, sobretot perquè quan no tenim eines per afrontar la situació, acabes acceptant que et tractin malament, i això a mi em va crear una gran dependència a la gent, una extrema necessitat de delegar les meves necessitats, suposo que perquè acabes pensant que tu no pots encarregar-te de tu, que tu no ets prou, acabes necessitant que els altres t’estimin, estiguin per tu, tens una por que t’ofega a perdre la gent que estimes, al rebuig… per què clar, que passa si et quedes sol? Això fa que la majoria de vegades tolerem tot allò que als nostres amics els aconsellaríem sense dubtar si ells estiguessin en la situació com a quelcom inadmissible, però clar sona difícil aplicar-s’ho a un mateix?

Però quan deixem que tots aquests pensaments controlin la nostre vida, només aconseguim una ansietat i malestar constant, una por que se’ns menja a poc a poc, i una sensació de fracàs i infelicitat sostinguda.

E (23 anys)

No Comments

Post a Comment