Estava convençuda
de que si m’aprimava
seria feliç

Estava convençuda
de que si m’aprimava
seria feliç

He evitat molt de temps començar a escriure el testimoni perquè sé que comporta mirar enrere i recordar la que ha sigut la pitjor etapa de la meva vida, i perquè sé que això ho hauré de llegir en veu alta y no me hace mucha gracia. No sé ni per on començar, suposo que és perquè realment no sé en quin moment vaig començar a patir anorèxia. Sí, anorèxia, esa palabra que tanto odio y tanto me cuesta decir en voz alta.

No recordo cap moment passat d’haver-me mirat al mirall i sentir-me orgullosa de ser qui sóc, tan físicament com de caràcter. Però sí recordo el dia que vaig decidir posar-me a dieta, recordo perfectament com vaig començar a pensar cada dia en el menjar, a obsessionar-me amb les calories i a pesar-me constantment. En aquell moment no ho sabia però hi havia massa coses que em preocupaven i no sabia com gestionar, i el més “fàcil” va ser preocupar-me només pel físic. Estava convençuda de que si m’aprimava seria feliç i tots els problemes se solucionarien, perquè l’únic problema que tenia era que era insegura i no tenia autoestima, i si m’aprimava això canviaria. Però no. Al principi em va sortir fatal, feia molt d’esport però l’ansietat m’impedia seguir la dieta però en uns mesos vaig aconseguir perdre pes. Quan vaig perdre els quilos que jo pensava que em sobraven, estava feliç, per fi ho havia aconseguit, però volia més, ja em feia por menjar qualsevol cosa per por a tornar a engreixar-me. Cada cop restringia més i feia més esport.

Un dia em vaig adonar que cada nit plorava fins adormir-me, i no entenia el perquè. Em sentia sola? No sé, realment no recordo que em passava pel cap perquè no ho emmagatzemava, ho deixava anar, no volia connectar amb el que sentia. Suposo que totes les emocions retingudes durant el dia les expulsava per la nit plorant. Però va arribar un punt que plorar no era suficient, també sentia molta ràbia que es quedava dins, i vaig començar a autolesionar-me. No recordo la primera autolesió, ni el motiu concret, però em va servir per castigar-me i per desofegar-me. Vaig descobrir la manera d’expressar tot l’odi que sentia contra mi. I em va fer sentir molt millor, no sé ben bé com explicar-ho. Tot això va passar entre el nadal i l’estiu de 2012, el pitjor estiu de la meva vida amb diferència, ja que inevitablement passava més temps a casa i la relació amb la meva família va empitjorar molt, amb la meva germana es podria dir que era nul•la.

Per això passava molt de temps fora de casa, però malament, angustiada, em feia molta por el que la gent pogués pensar de mi, em recordo com un maniquí, sempre intentant quedar bé i no cagar-la. Vaig començar a repel•lir la vida social, ja no m’interessava, i la sentimental menys, no volia saber res dels tios. Tot va començar a anar pitjor que malament i jo mai m’havia sentit tan perduda, mai havia tingut tan poques ganes de viure. Em vaig amagar a la meva cova on ningú podia entrar i per tant ningú podia fer-me mal, però tampoc em veia capaç de sortir. Tenia dues opcions, o seguir així o demanar ajuda. Així que vaig decidir demanar ajuda i el 17 d’octubre d’aquell mateix any vaig entrar a Khepra. Encara recordo com anava vestida i la meva incredulitat a l’escoltar que la R. em deia que “pues puedes empezar el jueves la terapia en grupo” o algo así. No m’ho podia creure. La veritat és que tinc la imatge dels primers mesos una mica borrosa, només recordo el malestar, no fer cas de ninguna pauta,
participar molt al grup perquè estigui com estigui a mi m’agrada molt parlar i més de les meves rallades, però no fer cas a cap pauta alimentícia.

Els primers mesos vaig anar cap a baix, vaig perdre més pes i vaig acostumar-me a viure marejada. Però el fet d’estar en un grup on totes les noies (quan vaig entrar només hi havia noies) tenien els mateixos problemes o molt semblants, i totes, o la gran majoria, volien sortir de la merda on ens havíem ficat, aquest fet va fer que dins del meu cap aparegués una altra veu (a part de la obsessiva) que discutia amb aquesta. Volia curar-se, em deia que fes cas, que volien ajudar-me, que seguís el tractament. Aquesta guerra de voces va ser horrible, no sabria escollir la pitjor etapa de tot el procés però és que aquesta guerra amb mi mateixa em matava. Sempre havia escoltat a les teràpies, creure en el que em deien i intentar seguir els consells i fer els compromisos i tal, menys escriure, mai m’ha agradat escriure. Però vaig començar a posar-me en serio amb el menjar.

A casa em van ajudar molt, he tingut molta sort en aquest aspecte, no sé que hauria fet sense el suport dels meus pares. Va haver una temporada que ma mare havia de dormir amb mi, sinó no podia dormir. Total, que a casa guay si les coses anaven com jo volia. Però el que se’m va atravessar va ser el bocata de mig matí, i vaig entendre que era perquè al cole em sentia molt malament. Era una concentració de gent a la qual no suportava i a sobre estava la pressió dels estudis. Però tenia a la A. i a la B. al meu costat i això també em va ajudar moltíssim. Tot això transcorria a primer de batxillerat, i em va servir per tancar-me molt als estudis, els feia servir com un altre síntoma, si estudio no pienso, i estudiava molt.

Jo no vaig fer cap “click” estic esperant el famoso click perquè encara no sé que és. El que se és que amb molts mesos de currar-m’ho, de passar sis hores al centre, la qual cosa odiava en aquell moment, fent coses que no volia fer sense trobar-li cap sentit, participant a les teràpies, traient profit del grup, obrint-me i connectant amb mi mateixa tot va anar millor. Vull remarcar la importància que té el grup perquè és brutal. Crec que jo sense el grup no estaria avui on estic ara i no seria la persona que sóc ara. Gràcies a ell la meva vida ha donat aquest gir. Pel centre han passat moltes persones, persones amb les que potser no he intercanviat cap paraula, persones que m’han ajudat i que espero haver ajudat i persones que m’han marcat molt. Sempre ho he dit i això no canviarà mai, tothom del grup, TOTHOM m’ha ajudat, però des que vaig començar el meu procés i des que ella va obrir-se al mundo real, la L. ha sigut com el model que he tingut a seguir, ara mateix crec que no em surten les paraules per descriure-ho però ella ja sap a què em refereixo, estic convençuda que sense ella no hauria sigut el mateix. Perquè hi ha vegades que penses que tot el grup està en contra teu, que no t’entenen o no t’accepten però realment el que passa és que potser estàs equivocat i són només ells qui poden donar-te consell sabent exactament com et sents.

Bueno, tornant al meu procés, sense haver fet el click però havent tornat a menjar amb normalitat, tot i que amb sentiment de culpa i tal, que poc a poc anava apagant-se, va ser com si tornés a reviure. Recordo la sensació de no estar marejada, de voler reprendre la relació amb els meus amics, de riure amb ganes, de fixar-me en un noi!!!! Recordo perfectament quan em vaig tornar a fixar amb un noi, de veure’l i tenir aquella sensació quan veus al noi que t’agrada i tornar a sentir-me viva, amb ganes de viure, ja no plorava per las nits ni necessitava dormir amb ma mare. És cert que no va ser tot de cop de color de rosa, i encara no ho és, i mai ho serà del tot, perquè la vida es guay però sempre hi haurà obstacles. Les coses anaven molt millor però a teràpia també va sortir molta merda nova, de la que ara estava més preparada per parlar i havia de començar a connectar del tot amb mi. No sé quina és la definició de recaiguda però i tant que he tingut si l’entenem com a tornar als hàbits que estàs intentant deixar. Perquè és difícil, perquè això és una adicció, i tenint l’experiència recomano que no us enfonseu, perquè és el més normal del món, el que no seria normal és estar estupenda d’un dia cap a l’altre. Ah, i això és un altre, no sortireu “estupendus i estupendas” d’aquí, si per estupendo entenem perfecte. Sí que vaig tornar a no voler menjar certes coses, a fer exercici (que me l’havien prohibit), a fugir dels problemes, que és la via que sempre, sempre he escollit. Però quan queia tenia on recolzar-me, tenia moltes mans a les que agafar-me, i sobretot i el més important, em tenia a mi, a tot el que havia après, i és ara, mentre escric el testimoni quan m’estic adonant de tot el que he superat i estic flipant, no entenc com he pogut arribar a infravalorar-me tant, a treure’m importància i a sentir-me menys que ningú. No sóc menys que ningú i ningú és menys que jo. I això amb tot a la vida.

Les autolesions van perdurar més, van disminuir molt, ja no era a diari ni molt menys, però quan em sentia sola o inferior, recorria a elles. És que són dos sentiments que els tinc creuats i no em molen gens, i són els que pitjor gestionava. Però, un altre cop sense cap click, vaig entendre que no em feia cap bé autolesionant-me. Si que és veritat que encara ara quan em sento molt sola o em sento malament amb mi mateixa se’m passa pel cap, però sóc capaç de parar-me a pensar, només parar-me a pensar ja és un pas molt heavy quan parlem d’autolesions. I he après a controlar-me i a relaxar-me i saber que en fred puc pensar-me millor les coses.

Després de dos anys i vuit mesos que fa que vaig entrar al centre he après moltíssimes coses que si hagués d’explicar no acabaria. Em quedo amb tots els bons moments, però també amb els dolents, que són els que més ens ajuda a créixer a tots. Sempre que entrava algú nou al centre li dèiem que havia de confiar en el centre, en els companys i en les terapeutes i això és el que a mi m’ha salvat. Des del moment en què vaig entrar vaig donar-li tota la meva confiança a la R., tot i que amb el temps vaig anar recuperant la confiança en mi mateixa, d’entrada és la millor decisió que he pres en tota la meva vida.

Ara la vida continua, quan estàs a dins sembla impossible però hi ha vida després de Khepra. Una vida que és la mateixa que portava abans d’entrar-hi però que ara veig des d’una perspectiva diferent. Sempre deia que em veia massa petita pel món tan gran que hi ha allà fora, però ara entenc que sóc jo la que de vegades es fa petita davant de segons quines situacions, i està en mi i només en mi fer-me gran. I ara em miro al mirall i sí que estic orgullosa de ser qui sóc, malgrat el que pensin els demès.

M (19 anys).

No Comments

Post a Comment